Aquest dissabte, 19 de desembre, hem organitzat per segona vegada un modest però molt emotiu, torneig de Nadal, entre una vintena d’interns al centre penitenciari de Figueres.
El centre està vivint els seus darrers anys de vida, doncs segons ens va dir la Carme, deixarà d’acollir interns a finals de l’any que ve, és una pressó petita i antiga, de la mateixa quinta que la Model de Barcelona, amb un aspecte extern i intern allunyat de les noves edificacions com Brians 1 i 2 o la més moderna de Lledoners, i la població resident són persones que estan en règim preventiu, esperant judici o complint penes de petita durada.
Malgrat tot això, a Figueres els interns tenen la sort de comptar amb la tècnica d’esports amb més empenta, per no dir coll…. que Buy Viagra Online he vist a cap altre lloc, i no els deixa relaxar-se de cap de les maneres, trobant activitat esportiva que fer a la majoria d’interns, vulguin o no.
Com a antiga jugadora de tennis taula, per ella el pingpong és prioritari, i és dels pocs centres que compta amb 4 taules, i no estan precisament en un racó, són utilitzades com a activitat obligatòria cada dia, convertint-se ella mateixa en organitzadora, entrenadora i jugadora alhora.
No podíem per tot això, deixar d’anar a Figueres, encara que coincidís amb el partit del Barça, o que estiguéssim a temperatures sota cero, o que fos un dissabte a la tarda. Amb l’ajuda del gran Pere Faig, i de l’Àngel tots tres ens vam personar al centre cap a les cinc de la tarda i vam fer jugar a 20 jugadors en les 4 taules, al bell mig de la pressó envoltats de les portes de les cel·les dels interns.
Vam agrupar els jugadors en 4 grups de 5, jugant a un únic onze. Els dos millors de cada grup, 8 en total, van jugar quarts, semifinals i final.
El guanyador va ser un jugador d’origen africà, que es va imposar a un altre jove d’origen eslau en un partit molt ajustat (11/9, 7/11, 11/9).
En les taules que quedaven lliures, el mestre Faig i l’Àngel, no van parar de jugar amb tothom que volia, intercanviant experiències i escoltant de boca d’alguns interns el perquè de la seva estància al centre. Qualsevol de nosaltres es pot trobar en aquesta situació, a la mínima. L’últim dels jugadors al despedir-se de nosaltres, ens va dir que estava apunt de sortir, i que el conduir sense carnet d’una manera reincident i no poder pagar la multa, li havia suposat dos mesos de pressó.
Estàvem al pati, acomiadant-nos de la Carme, quant Messi marcava el segon gol. Els crits dels interns i funcionaris que seguien el partit s’escoltaven esmorteïts darrere de les muralles. La temperatura havia baixat un parell de graus sota cero. Ens quedaven 130 km de camí, tot i això, havia valgut la pena.