Així vaig viure el 1r Open de Cambrils

absolut_web

Schmidt_Arndt i Josep Pajuelo, primer i segon en la categoria de jugadors ppxtt +** i Federats.

Possiblement no sóc el més indicat per explicar el que va ser aquest torneig, vist des de la vessant de jugador i espectador. En canvi ho faré, de com ho vam viure des de dins i les sensacions que tots els que formàvem part de l’organització vam tenir durant el transcurs de l’Open.

Quant vaig arribar al pavelló dissabte al vespre, la gent de Cambrils, ja ho tenia tot a lloc perfectament distribuït. Faltaven tanques per encerclar el perímetre, marcadors, tauletes d’arbitratge… però tot el demés ja estava a punt i tenia molt bona pinta.

Estaven realment cansats, havien muntat tot el pavelló i al despedir-nos un d’ells va preguntar-me: «Josep, demà a les vuit i mitja, no?». Ni parlar-ne!, si volíem començar a les nou, tots a les vuit del matí per acabar els últims detalls, megafonia, ordinador, impresora, últimes consignes i estar apunt per rebre a la gent.

Tot anava segons el previst, fins que un problema informàtic que no ens deixava imprimir les actes de joc, ens va fer perdre un temps molt valuós i que vam anar arrossegant durant tot el matí.

Una vegada subsanat, l’activitat va ser frenètica per intentar acomodar i distribuir a tothom. Hem de dir que ningú es va negar a col·laborar i va entendre perfectament la dificultad de fer jugar en un matí a més de 160 persones, en tres horaris diferents i quatre categories. Realment tot un repte. Si no hagués estat per la decidida reacció de l’equip organitzador en tirar endavant, estic segur que no ens en sortim.

Era gairebé la una del migdia quant llençàvem les últimes rondes i començàvem a veure la llum, que es presenta Josep M. Palés, per darrera de la pantalla de l’ordinador, com si fos un jugador més que venia a preguntar alguna cosa, i en veure’l, la meva exclamació va ser fulminant: «Collons Pep!, ja esteu aquí!».

Teníem un altre problema… l’exhibició estava programada a les 13:30h i les taules estaven en plena activitat. Què fèiem? abortar l’exhibició? passar-la a la tarda? Continuàvem encaparrats en contentar a tothom i no renunciar a res, però necessitàvem una mica més de temps. Temps que els dos megacracks ens van concedir, i quant les taules principals es van desocupar, ells dos van jugar el seu partit «especial», fent gaudir a les persones de la grada amb el seu particular show.

Eren quarts de tres i els primers grups s’encaminaven per anar a dinar el menú que ens va preparar l’Àngel, cuiner del Restaurant Montserrat. buy prescription drugs online without prescription Aquí sí que realment no va haver cap ni un de problema. Tothom vam quedar contentíssims, tant pel servei, com pels productes i l’elaboració dels plats, realment espectacular. La nit anterior, vaig anar amb la meva dona a sopar, i vam ser atesos personalment pel propietari i cuiner, i apart de sopar molt bé la frase que em va quedar va ser: «Josep, he mirat d’ajustar-me al màxim, potser no ho he contat bé, però el que sí et puc assegurar és que demà no tindreu cap queixa de la gent de pingpong que vingui a casa meva, és més tancarem el restaurant exclusivament per vosaltres». Des d’aquí els felicito, perquè aquest Restaurant, és dels llocs que un es guarda en l’agenda per anar una altra vegada.

I què passava amb la competició al migdia? Doncs, passava que el jutge àrbitre, senyor Gijón, i un parell de voluntaris, no van poder dinar al quedar-se per aclarir tots els resultats de les actes que van arribar del matí. Una feinada molt complexa, i que va fer que les primeres eliminatòries de Federats es tingués que repetir, però a partir d’aquí, tot xino-xano, es van anar cobrint vuitens, quarts, semifinals i finals.

Finals??? «Nois, ja ho tenim, hem arribat al final!, els hi deia». Les cares de tots eren d’incredulitat i alhora de satisfacció, i no paraven de preguntar-me: «Què t’ha semblat? com ho has vist? Jo encara no m’ho crec que ho haguem fet…!» o un altre comentari del senyor Martí, l’etern president del CTT Cambrils, que asseguts a la banqueta gaudint del joc del dos finalistes hem comentava: «Mai, mira què et dic… Mai havia vist tantes persones a Cambrils veient un partit de tennis de taula. Si m’ho diuen abans, hagués dit que això era impossible que passés.»

Doncs ha passat! Miguel Angel, Martí, Ariño, Servetti, Prats, Mercader, Jiménez, i algun més que hem deixo, totes les persones que desinteresadament han ajudat com han pogut en el desenvolupament d’aquest 1r Open Ciutat de Cambrils, han aconseguit fer jugar per sobre dels 160 jugadors, omplenar les graderies del pavelló i fer que el tennis taula fos l’esport únic durant més 12 hores ininterrompudament.

Notícia apareguda en la Revista de Cambrils digital.

Tags:

No comments yet.

Leave a Reply