Primer dia a Andorra

No havia dormit gaire, un parell d’hores. Havia posat l’alarma a dos quarts de sis. El tren sortia a les 6:50h i arribava a Sants a les 7:15h. De nou motxil·la a l’esquena, de nou el mateix neguit de l’imprevist, de nou la incertessa de si la gent respondria, si estaria tothom a puesto, si estaria l’autocar… tot això assegut en un tren que jo pensava que estaria buit i tot eren joves estirats pels seients, esgotats d’una nit de festa i un munt de gent nouvinguda també clapats, segurament dirigint-se cap a la feina.

Havíem quedat a les 7:30h a l’Estació de Sants, anava amb temps… sóna el mòbil. «Carrión! soi Vizoso, aquí hay un montón de gente y no está el autocar». Comencen els problemes, on collons pararà l’autocar. Veig venir un i llegeixo Autocars Espanya. Bé, almenys ja el tenim aquí, el segueixo amb la mirada mentres dóna una voltassa enorme per col·locar-se just a l’altra banda d’on estava la gent. «Vinga nens, tots cap l’altra banda!». Trec la llista i començo a tatxar noms sense parar, em falten tots els de Calella, 7 persones. Ufff… quin mal rotllo, haurien d’haver agafat el mateix tren que jo. Apareix Caimel amb la seva filla i em diu: «El Repe no vé, la petita els ha passat el virus i estan al llit els tres». El Repe és Josep Sánchez, jugador de Calella de les dos primeres temporades. M’havia trucat un munt de vegades per dir-me que vindria amb la família, que li feia molta il·lussió tornar a competir amb ppxtt. Sóna el mòbil: «Josep, sóc el Repe… quina merda! estem fotuts i no podem anar… no vegis quina mala llet. El meu germà si que va amb el nen.»

Ja i som tots, torno a passar llista i marxem tot xino xano Diagonal amunt. Bé, ja estem en marxa, no ha estat molt greu l’inici, tenim tres baixes però tothom es mostra content i expectant del que teníem per davant. Fem parada passat Pons, mitja hora bona perquè el xòfer tenia que descansar obligatòriament. Tothom esmorça el que vol i al sortir una boira espesa no deixava veure a 50 metres. Li comento al conductor i em diu, «això no és res, això és normal aquí».

Passem frontera i de seguida comencem a pujar cap a Naturlandia. Els núvols envoltaven les muntanyes i deixaven veure unes imatges idíl·liques pels que no estem acostumats a l’alta muntanya. Miro el rellotge, les onze passades!!! Anem tard, però és el que hi ha. Arribem a la porta del recinte i un munt de cares conegudes ens esperen… Tots els que havien pujat en cotxe. «Collons, portem més d’una hora aquí! Si que heu trigat».

Torno a passar llista, els Prat, els Campderrós, els Posadas, els Coya, els Riera… estan tots, collonut. Quan ja m’anava a per les entrades, s’apropen un parell de pàjaros i em diuen: «I nosaltres què? que no estem a la llista? Hem passat la nit a l’autocaravana». Miro els noms: No pagat. «Com que no hem pagat? Tenim el paper amb la transferència». Truco a l’Emili: «Nen, aquí hi han dos elementos que han pagat i tenen el comprovant i van a l’hotel». «Jo els tinc com No pagats, o sigui que no tenen habitació a l’hotel perquè l’hotel està ple.»

Entretant, tothom mirant-me a veure cap on tirava, més de 60 persones pendents de mi que ja tenia que estar repartint els tiquets pel «puto» Trobocom i jo pensant en com dir-li’s a un parell què, tot i haver pagat, no tenien habitació. Me’ls emporto apart i mirant-los a la cara els hi dic: «Nens, m’han dit que l’hotel és justet, justet, apart amb el peazo autocaravana que porteu tindreu que deixar-la al Pas de la Casa. Perquè no us veniu a l’Alberg?»

Sol·lucionat. Anem a buscar les entrades!!! Triguen una mica, una mica bastant. Vé un monitor i ens diu: «Tots cap el tir am arc!» i allà anem tot el ramat a fer de Robin Hood, sense ploma i sense poma. Després d’una curta explicació, tots a tirar!! Em vaig avançar al grup i vaig fer un cop d’ull a tota la filera. He de dir que vaig sentir un plaer especial, a veure les cares de tothom. Com de quant un nen veu una juguina nova. Tothom reia, molts ni li donaven a la diana, altres donaven crits quant feien un bon tir. Realment van ser uns moments molt divertits. Però ara quedava el plat fort, el tobogan més llarg del món 5,4 km.

He de dir que la majoria no pensàvem que era tant fort. Imaginàvem una coseta per la canalla. Però d’això res de res. Et pujen a la vagoneta i allò comença a enfilar en línia recta amunt i així es passa ben bé deu minuts amb una inclinació en trams del 50%, fins que arribem adalt on encara quedava les restes de la nevada de dimarts i feia un fred que pelava. I com tot el que puja baixa, ara tocava baixar donant voltes, lupis, curves, inclinacions com en una muntanya rusa, però controlant la velocitat per no donar-li al de devant. Realment molt divertit i també, perquè no dir-ho, et fa baixar glaçat si no vas ben abrigat.

Sona el mòbil: «Josep, on esteu?» «Baixant del Tobotron» «Doncs no trobareu menjar ni a l’Alberg ni a l’hotel». Collons!! Una altra vegada a còrrer… els dels cotxes! cagant hosties cap a l’hotel que no menjeu avui!. Els del autocar!! Tenim el xòfer florit esperant-nos. Em diu un: «La meitat s’han quedat per recollir la foto que et disparen a la baixada». Mare de Déu!!! Les tres de la tarda i encara fent cua per una puta foto. Començava a treure foc pels caixals.

Tirem avall i sóna el mòbil: «Escoltim! Vostès són els del pingpong?» «Sí senyora, què passa» «Veurà, és que teniem previst donar-los de menjar a les dues de la tarda i són gairebé les tres i mitja. Què fem?» «Miri, ha hagut un accident al Rocotrón o Trolorón, és que estic nerviós encara, i tota l’expedició s’ha quedat colgada a les vagonetes i ens han tingut que venir a rescatar els bombers amb helicòpter. No pensi que anàvem tard, perquè venim de Barcelona sobre l’horari previst i tot ho tenim superorganitzat i controlat, però ja veu…» «Ho pobre gent, què malament ho hauran passat. No es preocupin poden anar pujant tranquil·lament que aquí els esperem el temps que faci falta amb el menjar calent».

Sóna el mòbil: «Josep, els quatre de l’hotel que van amb l’autocar, envio un taxi a per ells» «A veure Emili, no són quatre, són cinc» «Doncs al taxi només caben quatre!!!» «I què collons foto amb el xaval! El lligo al sostre del taxi!» «Fes el que et roti però a taxi només caben quatre!!!». Entre tant l’autocar ja havia parat, els cinc ja havien baixat l’equipatge i ja enfilaven cap al taxi. Baixo darrere d’ells agafo d’un braç al que anava desaparellat i li dic: «Em pots fer un favor? Què cony faràs a l’hotel tu tot sol… Perquè no et vens amb nosaltres a l’alberg?» «Ah! doncs vale!». Sol·lucionat.

Un bon plat de macarrons i un altre de pollastre amb arròs, un parell de gots de vi i el postre ho deixen tot una altre vegada al seu lloc. El grup continua el cachondeo, les bromes i en acabat el dinar, comença a explorar l’entorn. Descobreix una pista de bàsquet i allà es van sumant un darrere l’altre tots per intentar fer canasta. Altres ocupen els sofàs, d’altres treuen les cartes, el dominó. Tot sembla al seu lloc per fi. No puc més. M’en vaig a estirar al llit.

Em costa dormir-me però estic bé. Repaso tot el que ha anat passant fins ara i crec que tot ha anat molt bé. De mica en mica, sento que el meu cervell es va possant en stand-bay i va desconectant les cames, els braços, tot el cos ja gairebé no el sento i em disposo a entrar en el regne de Morfeo, quant sento de lluny: «No sé dónde está. Ha dicho que se iba a estirar un poco» Mecagonlaputamarequevaparirrrr!!! «Carrión!!! qué duermes? Oye que ha llegado Maldonado, que qué hace con las cosas que trae?»

Després de sol·lucionar el problema, surto una mica a fora a gaudir del paisatge i respirar una mica. Cau una miqueta de pluja, em poso la caputxa i amb les mans a la butxaca em deixo anar caminant cap a la vall. Als cinc minuts veig un autocar que puja Autocars Espanya. «Collons! Ja està aquí?» Torno a l’alberg. «Que tothom agafi les coses, està aquí l’autocar. Que tothom agafi les coses».

Ens baixaven a Andorra la Vella, per fer una presa de contacte amb el lloc on demà jugarem el 1r Open PPXTT a Andorra i passar una estona jugant a pingpong… Una cosa per cert, sense gaire importància. No?

Fotos